Pagament del deute: el que es troba en causa - Portugal

Portugal és un petit vaixell en un mar agitat. S’exigeixen bons timoners però si el mar està excessivament agitat no hi ha vaixell que resisteixi, ni tan sols en un país que segles enrere anà al descobriment del món en closques de nou. La diferència entre llavors i ara és que el vaixell Adamastor era un caprici de la natura; després de la tempesta arribava la bonança i només així tornava “realista” el crit de confiança nacionalista que deia “Aquí no hi ha ningú com jo…”

Avui, l’Adamastor és un sistema financer global, controlat per un grapat de grans inversors institucionals i organitzacions satèl·lits (Banc Mundial, FMI, agències d’avaluació de risc) que tenen el poder de distribuir les tempestes i les bonances així com els plau, o sigui, tempestes per a la gran majoria de la població del món i bon temps per a ells mateixos.

Només això explica que els 500 individus més rics del món tinguin una riquesa igual a la dels 40 països més pobres del planeta, amb una població de 416 milions d’habitants. Després de dècades d”ajuda al desenvolupament” per part del BM i del FMI, una sisena part de la població mundial viu amb menys de 77 cèntims per dia.

El que passarà a Portugal (seguint el que esdevingué a Grècia i a Irlanda i arribarà a Espanya, i tal vegada no succeeixi per aquí) va esdevenir ja a molts països en desenvolupament.

Alguns van resistir a la “ajudes” a causa de la força de líders polítics nacionalistes (cas de l’Índia), uns altres es van rebel·lar pressionats per les protestes socials (Argentina) i forçaren la reestructuració del deute.

Essent diverses les causes dels problemes enfrontats pels diferents països, la intervenció del FMI va tenir sempre el mateix objectiu: canalitzar el màxim possible el rendiment del país per al pagament del deute.

En el nostre context, el que anomenam “nerviosisme dels mercats” és un conjunt d’especuladors financers, alguns amb fortes connexions a bancs europeus, dominats pel vertigen de guanyar rius de diners i apostant per la fallida del nostre país i guanyant molt més com més aviat es faci aquesta desfeta.

I si Portugal no pot pagar? Bé, això és un problema de mig termini (poden ser setmanes o mesos). Després es veurà com una cosa és correcta: “les justes expectatives dels creditors no poden ser defraudades”.

Lluny de poder ser calmat, aquest “nerviosisme” és alimentat per les agències de notificació: baixen la nota del país per forçar el Govern a prendre certes mesures restrictives (sempre contra el benestar de les poblacions).

Les mesures són preses, però resulta que fan més difícil la recuperació econòmica del país (que permetria pagar el deute), la nota torna a baixar. I així successivament fins que la “solució de la crisi”, que pot ben ser l’arribada de la més greu crisi social dels últims vuitanta anys.

Qualsevol ciutadà amb les naturals llums de la vida, preguntarà, com és possible tanta irracionalitat? Vivim en democràcia? Les vàries declaracions de l’ONU sobre els drets humans són lletra morta? Haurem comès errors tan greus que l’expiació no pugui quedar satisfeta amb els anells i exigeix els dits, si més no, les mateixes mans?

Ningú té una resposta clara per a aquestes qüestions, però un anomenat economista (Premi Nòbel d’Economia l’any 2001), que coneix bé l’enunciat visitant, el FMI, i va escriure sobre ell el següent

“Les mesures imposades pel FMI van fallar més vegades del que elles van tenir èxit…Després de la crisi asiàtica de 1997, les polítiques del FMI van agreujar les crisis a Indonèsia i a Tailàndia. En molts països, van portar a la fam i a la confrontació social; igualment quan els resultats no van ser tan ombrívols i van aconseguir promoure algun creixement després d’algun temps, freqüentment els beneficis anaren desproporcionadament per a la gent de dalt, deixant a la gent de baix més pobra que abans. El que em va espantar va ser que aquestes polítiques no anessin qüestionades per qui prenia les decisions…Sota els problemes del FMI i d’altres institucions econòmiques internacionals hi ha el problema del govern: qui decideix el que farem?” (Joseph Stiglitz, Globalization and its Discontents, 2002)

Hi haurà alternativa? Deixo aquest tema per a la pròxima crònica.

(*) Boaventura de Sousa Sants és sociòleg i professor catedràtic de la Facultat d’Economia de la Universitat de Coimbra (Portugal). - CARTA MAJOR, 13 de gener de 2011.