La nova encíclica del papa Benet XVI

La nova encíclica de Benet XVI Caritas in Veritate, de 7 de juliol de 2009, és una presa de posició de l’Església enfront la crisi actual.
El conjunt de les crisis que atenyen la humanitat i que contenen amenaces severes sobre el sistema de la vida i el seu futur demanaria un text profètic, carregat d’urgència.
Però no és això que rebem, sinó una llarga i detallada reflexió sobre la majoria dels problemes actuals que van des de la crisi econòmica al turisme, de la biotecnologia a la crisi ambiental i a les projeccions sobre un Govern mundial de la Globalització.
El gènere no és profètic: suposaria "una anàlisi concreta d’una situació concreta", que possibilitaria envestir contra els problemes exposats en forma de denúncia-anunci.
Però no és de la naturalesa d’aquest papa ser profeta. Ell és un doctor i un mestre. Elabora el discurs oficial del Magisteri. La perspectiva no surt de baix, de la vida real i conflictiva, sinó de dalt, de la doctrina ortodoxa que difumina les contradiccions i minimatitza els conflictes. La tònica dominant no és d’anàlisi, sinó d’ètica, del que ha de ser.

Com no fa anàlisi de la realitat actual, extremadament complexa, el discurs magisterial es queda en termes de principis, equilibrista i es defineix per la seva indefinició.
El subtext (o les entrelínies del text), remet a una innocència teòrica que inconscientment assumeix la ideologia funcional de la societat dominant. Ja es nota quan s’aborda el tema central -el desenvolupament- avui tan criticat per no tenir en compte els límits ecològics de la Terra. D’això no en parla gens l’encíclica.
La seva visió és que el sistema mundial es presenta fonamentalment correcte. Existeixen disfuncions, però no contradiccions. Aquest diagnòstic suggereix la següent teràpia, semblant a la del G-20: rectificacions i no mudances, millories i no canvis de paradigma, reformes i no alliberacions. És el manament del mestre: "correcció", no la del profeta:"conversió".

Tot llegint el text, llarg i pesat, no podem deixar de pensar com li aniria bé al papa actual un poc de marxisme!
Aquest, a partir dels oprimits, té el mèrit de desemmascarar les oposicions presents en el sistema actual, donar llum als conflictes de poder i denunciar la voracitat irreprimible de la societat de mercat, competitiva, consumista, gens solidària i injusta.
Aquesta societat representa un pecat social i estructural que sacrifica milions d’éssers humans a l’altar de la producció per al consum sense límit.
Això caldria que el papa denunciàs profèticament, però no ho fa. El text del Magisteri, olímpicament fora i per sobre de la situació conflictiva actual, no és ideològicament "neutral", com pretén ser. És un discurs reproductor del sistema imperant, que fa sofrir tothom, especialment els pobres. I no és qüestió que Benet XVI vulgui o no vulgui, sinó de la lògica estructural del seu tipus de discurs magisterial. Per renunciar a una seriosa anàlisi critica, paga un preu alt d’ineficàcia teòrica i pràctica. No innova, repeteix.

I aquí perd una enorme oportunitat de dirigir-se a la humanitat en un moment dramàtic de la història, a partir del capital simbòlic de transformació i d’esperança, contingut en el missatge cristià.
Aquest papa no valora com cal el nou Cel i la nova Terra, que poden ser anticipats per les pràctiques humanes; només coneix aqueixa vida decadent, per ella mateixa insostenible (el seu pessimisme cultural) i la vida eterna i el cel que encara han de venir.
S’allunya així del gran missatge bíblic que conté conseqüències polítiques revolucionàries quan afirma que la utopia final del Regne de la justícia, de l’amor i de la llibertat només serà real a mida que es construeixin i s’anticipin, en els límits d’espai i temps històric, aqueixos béns entre nosaltres.

Curiosament -sense tenir en compte les frases piadoses afegides: per exemple, "Només mitjançant la caritat cristiana és possible el desenvolupament integral"- quan "s’oblida" el to magisterial, a la part final de l’encíclica, introdueix coses sensates com la reforma de l’ONU, la nova arquitectura econòmico-financera internacional, el concepte de Bé Comú Mundial i la inclusió relacional de la família humana.

Ens demanam "quina quantitat d’anàlisi crítica -seguint paraules de Nietzsche- el Magisteri de l’Església és capaç d’incorporar"?

* Leonardo Boff és autor d’Església, carisma i poder, publicat l’any 2005.