Article de Vicente Romero sobre Càritas Madrid

Et prec que lleigexis aquest article (la traducció l´ha feta google). 05 Gen 2010
Miquel Ramón

per Vicente Romero el 05 Gen 2010 | URL Permanente

Càritas Madrid ha suspès l’ús per la comunitat de San Carlos Borromeo de les anomenades fulles de caritat, documents que suposen l’entrega d’una quantitat màxima de 900 euros anuals a les famílies més necessitades del barri. La notícia, malgrat el seu fons amarg i escandalós, no ha estat publicada. L’arquebisbat prefereix que no s’airegi la seva decisió d’abandonar els més necessitats a Vallecas. A Càritas també li convé silenciar una mesura que perjudica greument la seva imatge. I els sacerdots de Sant Carles Borromeo volen evitar un altre enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica.

Recordem que dos anys i mig enrere, el cardenal Rouco Varela va pretendre acabar amb les activitats socials de la parròquia Vallecana, acusada públicament de pràctiques litúrgiques tan irregulars com donar la comunió utilitzant el pa dolç (rosquilles, van arribar a dir) elaborat per dones del veïnat . Una enorme reacció popular va impedir el tancament del temple. Finalment Rouco es va limitar a degradar la parròquia al rang inferior de capellania, després de pactar amb els seus capellans - en una visita nocturna - el deixar-los en pau a canvi que mantinguessin un discret silenci. I ara ha ordenat que Càritas Madrid els retiri les fulles de caritat. Motiu oficial? L’església de San Carlos Borromeo va perdre la facultat de distribuir ajudes diocesanes entre els seus feligresos quan va deixar de ser parròquia, encara que mai hagués funcionat com a tal sinó com a centre contra l’exclusió social.

No puc dir que la posició de Càritas Madrid m’hagi sorprès. Al contrari, resulta coherent. I això és el pitjor. Perquè no es tracta d’una malaptesa, ni tan sols d’una negligència com la comesa en tancar per vacances d’estiu el seu alberg al costat del Senat, privant de llit i menjar a la seva nombrosa clientela d’indigents. Aquest cas sembla una despietada forma de càstig contra el sector més progressista de l’Església, mitjançant una puntada al cul dels pobres.

Durant anys vaig col.laborar amb Càritas Espanya, especialment quan va estar presidida per Pepe Sánchez Faba, un home tan honest i tolerant com enèrgic en la defensa dels seus principis ètics. En incomptables ocasions va elogiar el suport que Càritas brindava, generalment a través dels missioners, a nombrosos projectes socials en els racons més empobrits del planeta. Fins i tot vaig arribar a recomanar als oients de RNE que - encara que fossin agnòstics com jo - canalitzaran a través de Càritas la seva ajuda per construir un món millor. La meva llarga empatia amb els missioners va fer que la Conferència Episcopal - a la qual Faba denominava el obispero - em concedís el 1999 el premi Bravo pels suposats valors cristians de la meva feina. Ho vaig tornar el 2007 quan Rouco va posar setge a la parròquia de Sant Carles Borromeo, precisament pels valors cristians demostrats en el seu treball.

Hi havia trencat tota relació amb Càritas Espanya dos anys abans, durant la fam de 2005 a Níger, després de comprovar sobre el terreny que el seu enviat especial - un sacerdot secularitzat, encarregat d’avaluar les necessitats urgents - renunciava a visitar Maradi, la regió més castigada per la crisi, per ser zona musulmana. (On un missioner espanyol, José Collado, va fer que va poder sense preguntar a què déu resaven els famolencs). Menys importància va haver, gairebé al mateix temps, es produïssin alguns escàndols interns, incloent casos de nepotisme, a la Central de Càritas. Però van ser les gotes que van omplir el meu got. Càritas Espanya presidida per un antic policia que va fer la seva carrera durant el franquisme i Càritas Madrid dirigida per un constructor immobiliari estil Jesús Gil y Gil, donen la imatge d’una institució que humanament ja no és el que era pocs anys enrere. Reconec que Càritas continua realitzant tasques tan meritòries com a imprescindibles. Però n’hi ha prou amb un raig de merda en un tanc d’aigua potable per a que aquesta deixi de ser recomanable, la beneeixin o no.