Esquerres polítiques noves a l’Europa del segle XXI

Apol·lònia Miralles Xamena, membre d’ATTAC-Mallorca assistent al III Fòrum Social de Mallorca 2009 celebrat recentment a Palma, recomana la lectura d’un escrit que, amb el títol “Naufragio de la izquierda en Europa?”, apareix publicat a la web d’ATTAC-Espanya.

Entre d’altres reflexions, el document hi aporta que la caiguda del socioliberalisme a Europa ha anat acompanyada de l’aparició d’unes esquerres noves que sorgeixen en molts indrets europeus com a protesta per les polítiques acomodatícies dels partits socialdemòcrates convencionals.

Aquestes esquerres noves rebutgen el socioliberalisme, i es manifesten a favor de polítiques públiques redistribuïdores; a favor de la universalització dels drets socials i laborals; a favor del desenvolupament de polítiques fiscals progressistes; a favor d’una expansió clara de l’Estat del Benestar; a favor d’un rebuig de les privatitzacions sense excloure’n la renacionalització d’empreses públiques privatitzades; i amb una oposició ferma a l’expansió de l’OTAN, tot rebutjant el procés escassament democràtic amb què es pretén construir la Unió Europea del segle XXI...

Aquest document assenyala la tasca que despleguen algunes d’aquestes formacions polítiques euroepees.

S’hi diu, per exemple, que el partit alemany Die Linke (L’Esquerra), un partit jove, de fa pocs anys, s’està convertint en la tercera força política alemanya. A més de les polítiques públiques esmentades, demana la renacionalització del gas i l’electricitat, la prohibició de certs fons d’inversió, la introducció del salari màxim i la renda màxima, l’oposició al capitalisme anglosaxó.

S’afirma que les enquestes assenyalen que el 65% de la població adulta alemanya declara estar totalment d’acord amb aquests elements o, si més no, amb els més importants.

S’hi esmenta que el nou Partit Socialista Holandès triplica el vot a les eleccions de 2006 i s’està convertint en el substitut probable del Partit Laborista, que ha governat durant molts anys, a les eleccions properes. Amb l’eslògan “Dignitat humana, igualtat i solidaritat”, aquest partit nou s’oposa al liberalisme present a les institucions europees, com és ara la Comissió o el Banc Central.

S’hi parla del partit que creix més ràpidament a Grècia, el denominat Coalició de l’Esquerra Radical, que critica el PASOK, el partit socialdemòcrata tradicional grec, per la seva adaptació al liberalisme. És popular entre la gent jove, menor de 35 anys, i obté un percentatge de suport del 33% per damunt del PASOK.

S’hi recorda que al nord d’Europa, una coalició d’esquerres governa Noruega des de fa tres anys, mostrant un compromís clar pels valors de la socialdemocràcia, interrompent la privatització de les empreses públiques, reclamant una extensió molt més notable de l’Estat del Benestar.

A la Gran Bretanya, malgrat la manca de crèdit de la direcció del Partit Laborista, no apareix cap moviment capaç d’oferir una alternativa.

Mentre que a França ressorgeix una esquerra radical que està assolint un 15% del suport popular, malgrat sia una força que es troba encara en el seus inicis.

Davant d’aquestes observacions, entre d’altres reflexions, se’n pot extraure una:

Si és cert que, a la vista d’allò que es diu i es fa a les institucions públiques d’arreu del Planeta, “la radicalitat política dels partits polítics no pot ser més que superficial”, com afirma qualque analista clarivident, hom pot pensar i creure que correspon als moviments socials la tasca d’aprofundir en propostes radicals que portin, de manera inequívoca, cap a una transformació profunda i global d’aquestes societats que romanen sotmeses als capricis d’un model econòmic, social i polític de signe capitalista.

Com es diu des del Fòrum Social Mundial:
“Un altre món és possible, si la gent ho vol!”